Celebracions

Aquesta setmana passada va ser el sant de la majoria de Maries que coneixo. Dic de la majoria perquè una servidora el celebra el 12 de setembre, dia del dolç nom de Maria.

Per la Mare de Déu d'agost a casa meva és Santa Iris.

Quan va néixer la meva mare es pensaven que Santa Iris no existia, i com que tant ella com ma germana porten un perceptiu Maria acompanyant el nom (l'una al davant i l'altra al darrere), em van prendre l'onomàstica. En néixer la meva neboda Iris (aquesta ja sense Maria) vam saber que sí que hi havia un dia per a Santa Iris, i aquest dia, ves quines coses, és el 4 de setembre. Sí, sí... El dia de Santa Rosalia.

De manera que, a casa hi ha una Maria que no fa el sant el 15 d'agost, una que no és Rosalia i el fa el 4 de setembre, tres que es diuen igual però fan el sant en dies diferents... i embolica que fa fort!!

El cas és que cada any em faig un fart de donar explicacions a les persones de bona fe que se'n recorden de mi a mitjans d'agost. Em sap greu que em felicitin, donar les gràcies i ja està; em sembla que les estic enganyant. Quan arriba el 12 de setembre em considero felicitada i llestos.

La qüestió és no perdre l'ocasió per parar una bona taula.

Enguany el meu germà va fer una cassola de calamars farcits i gambes per llepar-se'n els dits!

El ioga i jo

Tot va començar fa sis o set anys, per culpa d’una lumbàlgia. Necessitava fer alguna mena d’exercici per guanyar agilitat i, si no beneficiar, almenys no perjudicar encara més la meva ronyonada. Ara el ioga forma part de la meva vida, i no m’imagino que deixi de ser així.

És un treball físic i mental (algunes persones hi afegeixen també un component espiritual, però aquesta vessant a mi no em fa ni fred ni calor). Des que faig ioga he guanyat en agilitat, equilibri, flexibilitat, força, capacitat de concentració, serenitat, correcció postural, paciència... però també en coneixement de mi mateixa i, és clar, en autoestima. M’agrada ser conscient d’allò que estic fent, saber-ne les raons i els efectes; arribo on arribo, i el benefici és per a mi. El ioga s’adapta a cada persona, i no a l’inrevés: per fer un exercici pots utilitzar les ajudes que necessitis, i mica a mica les vas retirant.

La respiració i la columna vertebral són dos pilars fonamentals de la pràctica del ioga. Amb el temps, ni te n’adones, i la teva esquena adopta la postura adequada de manera automàtica. Però els efectes del ioga no són immediats, jo vaig necessitar almenys un any de pràctica per començar a notar res.

Quan explico a algú que faig ioga, molt sovint fa aquell gest d’unir els polzes amb els dits del mig, flexionar els braços, tancar els ulls i dir “ommmm”. Tot seguit, diu que quina sort, quin relax i coses semblants... Fàcilment endevino que aquesta persona no n’ha fet mai, de ioga, i que amb tots els meus respectes, no en té massa idea. La invitaria a conèixer Suryanamaskar o alguna altra de les salutacions al Sol que practiquem, que són encadenaments de postures amb sincronització de la respiració de manera dinàmica. 

Hi ha un treball de respiració, de relaxació, de flexibilitat, és veritat... però el ioga no és només això. El ioga treballa totes les aptituds corporals, també la força i la resistència. Després d’uns dies de no fer-ne, i segons quina sessió hagi tocat, puc assegurar que acabo ben trinxada i l’endemà tinc tiretes...

He tingut la grandíssima sort de conèixer el ioga a través de la Mari Carmen Capel. El seu coneixement teòrics i pràctics; la seva dedicació per saber què li cal i què pot fer cadascuna de nosaltres; la seva generositat i humilitat em fan sentir privilegiada de comptar amb del seu mestratge. No sé com hauria estat amb una altra professora, però estic convençuda que ella és molt responsable que les seves deixebles (no sé perquè, però bàsicament dones) estiguem encantades amb el ioga.

Un cop l’any fem un cap de setmana de ioga en una masia: pràctica de ioga, muntanya, bona companyia... un autèntic luxe!!
Aquesta setmana, per acabar el curs, hem fet una sessió a la platja, amb soparet i vetllada posterior.

Conserves d'estiu

Aquest matí l'he passat a la cuina, fent conserva.

Com que tenia un bé de Déu de tomàquets i de préssecs, m'he posat el davantal... i a la feina!

He fet confitura de préssec i de tomàquet, i préssec en almívar. La setmana passada, com que el sogre havia portat pebrots i a ca l'Aurèlia em van regalar esbergínies, vaig fer samfaina i també la vaig conservar.

L'estiu és una bona època, perquè aquests productes estan en el seu punt, bé de preu i tinc temps. En aquest cas, el cost ha estat mínim.

Préssecs en almívar

Com que tenia dos tipus de préssec, he triat els de vinya per fer-los en almívar, perquè no es desfan. Dels altres n'he fet confitura.

Tenim els préssecs nets, pelats i fets a bocins. En un pot de vidre ben net, he posat dues bones cullerades de sucre, préssec fins a mig pot, dues cullerades més de sucre, préssec fins dalt i dues cullerades de sucre més. Ho he acabat d'omplir d'aigua. Els pots ben tapats, al bany maria 4-5 minuts.

Com que abans de posar els pots al bany maria els he tingut una estona en repòs, els trossos de préssec s'han ajuntat, fent surada, de manera que ha quedat un espai a la part inferior del pot només amb almívar. Llàstima perquè m'havia menjat els trossos de préssec sobrers, i m'haurien anat bé per acabar d'omplir. Ja ho sé per a la pròxima vegada. És bo saber que tinc marge de millora!

Confitures

He fet les confitures amb la Thermomix. No estalvia gaire feina, però et garanteix una temperatura i un moviment constants. Aquesta és l'única dificultat de les confitures.

Algunes persones posen el mateix pes de sucre que de fruita. A casa ens agraden menys dolces, i hi he posat unes tres quartes parts de sucre en relació amb el pes dels préssecs. També hi he posat una mica de suc de llimona. Ha de coure tot plegat una estona, remenant amb paciència. Es nota que ja està per l'olor i la textura.

Com que aquesta confitura la fem servir per decorar pastissos o mones, l'he triturada ben fina i llavors és melmelada. Si no es tritura s'anomena confitura.

Per fer la confitura de tomàquet, he seguit la recepta del Ranxets, però l'he feta també amb la Thermomix. Per mig Kg de tomàquet sense pell, aigua ni llavors, s'hi posen 400g de sucre, el suc d'una llimona i mig canó de canyella (o una culleradeta si és en pols). El procediment és el mateix.

Per conservar les confitures hi ha dues maneres:

- Omplim els pots ben nets quan la confitura és acabada de fer, ben calenta. Els tapem bé i els posem de cap per avall, o de cul per amunt, si ens agrada més. Quan siguin freds els poden posar drets.

-El bany maria. Consisteix a bullir els pots de conserva un cop ben tapats. En una olla prou gran posem els pots plens, ben nets i tapats. Omplim d'aigua, que quedin ben coberts -l'aigua ha de cobrir els pots durant tot el procés-. Tant l'aigua com els pots han d'estar a temperatura ambient. Posem l'olla al foc i que bulli uns 20-30 minuts. Després ho deixem refredar tot junt. La meva mare ho fa també amb l'olla exprés, la meitat de temps.

Quan traiem els pots del bany maria, un cop freds, hem de comprovar que no hi ha entrat gens d'aigua. És la garantia que els pots tapen bé. Si n'hi ha entrat, guardarem aquest pot a la nevera i el consumirem el primer.

Samfaina

La samfaina és d'aquelles receptes que van bé per netejar la nevera, perquè hi posis el que hi posis, i en les proporcions que ho facis, sempre queda bé. Dins d'uns marges, és clar!

A la cassola grossa he posat oli, ceba, tomàquet, pebrot verd i vermell, carabassó i esbergínia, tot talladet a la mideta adequada. Sal, una mica de pebre, i a coure.

Quan l'he tingut feta, l'he posada en pots i al bany maria 25 minuts.

Durant l'hivern, traiem aquesta samfaina amb un pot de fesols i un pam de llangonissa... i ja tenim el sopar enllestit! Això resulta mooolt interessant per als estudiants amb pis a Barcelona...

Sobre l'esbergínia i la llangonissa

Les persones que em coneixeu sabeu que m'agrada parlar i escriure bé el català. Algunes em dieu que sóc massa pudenta i tot...
Però també m'agrada reconèixer l'origen de les persones per la seva manera de parlar, i no estic d'acord que parlar correctament sigui sinònim de parlar de manera uniformitzada. Per això faig servir les paraules que el diccionari català-valencià-balear de l'Institut d'Estudis Catalans  dóna per bones.

O sigui, que menjo llangonissa i esbergínia, a la memòria de Pompeu Fabra !

Ja tinc blog!

Al final m'he decidit... i ja tinc blog!
Aprofitant el joc de paraules, l'he batejat amb el nom d'un lloc que sempre m'ha agradat: el bloc. Ja em perdonareu, però a mi, l'alfa i l'omega no em diuen res...
Haig de reconèixer que no domino la tecnologia de blogger, i potser faig algun disbarat o no en sé treure tot el profit.
No sé massa bé de què anirà, aquest blog. Ja ho veurem quan serà cuit!! En tot cas, que quedi clar que no tinc la pretensió de donar lliçons de res a ningú.
Per cert, les fotos del bloc les he tretes del llibre del Gabriel Comes Nolla "Adéu, sorra!", que va editar Nodo Moda, SA el juny del 2.002 (ISBN: 607-4956-8)