Benvolgut Lluís,
Els darrers temps m’he
acostumat a parlar i sentir parlar de tu, a veure la teva imatge per les parets, els mitjans de
comunicació i les xarxes socials, i encara no m’acabo de creure de quina manera
tan ximple es va anar embolicant tot plegat. Ves per on... un simple acudit!
Trobes una imatge que et fa gràcia... la comparteixes... la veu algú amb molta
finor de pell, molta mala llet i poc sentit de l’humor... i ja hi som!
Primer semblava que
era el simple estirabot d’una colla de tertulians avorrits per la falta de
notícies pròpia de l’estiu, i amb ganes de fer bullir l’olla, especialment una olla
massa esquerranosa i independentista per al seu gust... Però la cosa anava de debò.
Han estat uns anys
de mobilització, activitats, reivindicació, solidaritat, internet, plataforma...
El teu entorn es va posar de seguida en marxa i d’altres ens hi hem anat afegint,
amb més o amb menys implicació: assistim als concerts, vermuts i altres
mogudes; expliquem als forasters què vol dir la pancarta o la samarreta. Deu
ser reconfortant veure la resposta de la gent... però al final a qui jutgen és
a tu, qui ho ha de passar tot ets tu: tu vas penjar l’acudit i el blog era teu.
No em puc posar a la teva pell. Ni a la de la Núria o de la resta de la família.
Em confesso incapaç d’imaginar-me com ho esteu vivint.
També hi ha hagut
qui ha aprofitat per carregar contra teu i contra una manera de fer política i
de defensar les idees que no entenen ni tenen cap intenció d’entendre. Hi ha de
tot.
El judici d’avui ha
quedat vist per sentència. Esperem que al final quedi amb no-res. T’haig de dir
que no sempre estic d’acord amb el teu paper a l’Ajuntament, i encara no sé si
et votaré a les properes eleccions, però això sí que ho tinc clar: Lluís
absolució!
Una abraçada,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada